El comiat cooperatiu, quan cal acompanyar al final del camí

nklowo tancament

Començar un projecte d’emprenedoria sempre és una experiència il·lusionant. Malgrat els esforços que suposa, el fet de tirar endavant una iniciativa pròpia ve acompanyada d’energia positiva i moltes ganes. A l’economia social i solidària, a més, trobem diversos programes d’acompanyament i incubació que permeten a les emprenedores tenir un suport tècnic i emocional en els moments d’inici. Ara bé, què passa quan decidim tancar o aturar l’activitat d’aquest projecte que hem fet créixer amb tanta il·lusió? Qui ens assessora? Qui ens fa costat?

Segons el darrer baròmetre de la FCTC, «les cooperatives federades han vist com la crisi de la Covid19 els ha afectat fins al punt que gairebé un 82% s’han vist forçades a aturar projectes, contractes o comandes durant el confinament», a aquesta dada se li suma una que ja coneixíem, més del 60% de les empreses de nova creació no superen els 4 anys de recorregut. Aquesta dada pot servir per emmarcar el context actual, però la realitat de cada cas és diferent; cada grup de persones que decideix emprendre ho fa per uns motius determinats i la decisió de posar fi a un projecte també pot venir determinada per múltiples factors, des de la relació entre les persones que el formen fins a problemes a la tresoreria, entre d’altres.

Sabem que ens trobem en moments difícils i potser algunes de les cooperatives i entitats de l’ESS ens veiem o ens veurem abocades a plegar. Des de Labcoop creiem que, tan important com rebre suport a l’hora de tirar endavant un projecte d’emprenedoria, és rebre’l a l’hora de posar-hi fi. Acomiadar allò que durant un temps s’ha estant cultivant amb tant d’afecte és un acte curatiu i necessari.

El cas de n’klôwô

n’klôwô significa t’estimo en baoulè, una de les 53 llengües que es parlen a Costa d’Ivori. L’any 2014 aquesta paraula donava nom a una nova cooperativa de comerç just, un projecte innovador que treballava amb el sector tèxtil de l’Àfrica Occidental: «Vam tenir molts dubtes, teníem la sensació de ser pioneres en moltes coses i això també ens feia sentir-nos una mica soles en el sector», explica la Cèlia, una de les sòcies fundadores. Tot i això, recorda molt satisfeta que, abans d’engegar el projecte, va poder-se permetre dedicar un any per somiar, per escriure, per dissenyar i per imaginar com volia que fos la cooperativa. Durant aquest espai d’aprenentatge n’klôwô va estar incubada a Labcoop: «Anavem cada dia a Labcoop a construir-nos. Va ser un gran luxe i, quan vam sortir al mercat, ens van animar a presentar-nos al Premi Manuel Arroyo i el vam guanyar. Això ens va permetre tenir més acompanyament en gestió econòmica».

Al cap de 5 anys, però, van arribar alguns problemes econòmics i relacionals que van desembocar en la decisió de tancar la cooperativa. Tot i que el tancament d’un projecte engegat amb tanta il·lusió mai no és plat de bon gust, el cas n’klôwô és exemplar perquè va ser, com elles mateixes diuen, un divorci per amor: «El projecte es va acabar perquè ens estimàvem el suficient com perquè les nostres relacions laborals i personals no es veiessin afectades, perquè posem la vida al centre d’una altra manera i cal saber quan una cosa no funciona». Labcoop vam voler ser al seu costat durant la petita cerimònia de comiat que van fer a la terrassa del Grup Ecos, on van poder explicar les raons del tancament i agrair a totes les persones que havíem format part del projecte en algun moment. Va ser una manera bonica de posar punt i final a una etapa i, com diu la Cèlia, «Tancar n’klôwô va ser una de les millors decisions que vaig prendre. Costa deixar anar, però s’ha de deixar d’invertir en projectes que no funcionen, perquè sinó el pou es va fent més gran. Tancar va ser un procés bonic i d’amor a nosaltres mateixes».

Malgrat que hi hagi bona entesa, tancar una cooperativa no és senzill ni barat. «A l’hora d’emprendre un projecte hi ha molts acompanyaments i molta formació, però a l’hora de tancar, tot és molt opac. No saps que has de tenir dos mil o tres mil euros per tancar perquè no t’ho explica ningú. I la fallida arriba abans».

Les guies de cooperativisme no recullen mai aquests processos, que inclouen publicacions oficials, tràmits al Registre de Cooperatives, pagament del tancament de comptes, finalització de l’any fiscal… Sovint, aquesta és la raó per la qual les cooperatives es deixen inactives i no es tanquen oficialment. «A mi m’agradaria que, quan inicies el projecte, també s’expliqués el procediment a seguir si algun dia això no va també, com a lògica de transparència i de números.», conclou la Cèlia.

EnClau Cooperativa. Un final a mitges

L’any 2015, un grup de persones que s’havien conegut en l’entorn de la comissió de disseny d’espais de Can Batlló van decidir tirar endavant una cooperativa de reformes, formada per sòcies de perfils molt diferents, per tal de donar un servei complet d’arquitectura i treball d’obra. Després de gairebé un any pensant el projecte de forma conjunta, van muntar legalment EnClau Cooperativa i, per fer-ho, van comptar amb ajuda de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, especialment pel que fa la tramitació formal de constitució.

Després del primer any de funcionament, també van accedir a un programa d’incubació subvencionat i al Programa d’Apadrinament Cooperatiu de la mateixa Federació. Però el recorregut cooperatiu d’EnClau Cooperativa va ser una mica accidentat, tal com ho expliquen les seves sòcies: «En el sector de la construcció i les reformes hi ha molta competència d’empreses que no formen part de l’ESS i va ser molt complicat continuar la feina amb els valors de transparència, sostenibilitat, reconeixement de la feina i preus justos per a les treballadores, davant d’empreses que baixaven preus obviant els drets dels seus treballadors».

Després de diversos entrebancs econòmics i de reformular la idea de negoci en un parell d’ocasions, als tres anys la cooperativa millorava econòmicament, però tot i així cap de les sòcies tenia un sou estable i digne dins de la cooperativa. Això suposava haver de fer altres feines i la consegüent pèrdua de forces i ànims, la qual cosa va ser el detonant perquè les sòcies decidissin tancar l’activitat, malgrat no tancar la cooperativa. Abans de prendre la decisió, van fer una sessió d’avaluació entre les sòcies: «En un principi el vam assumir com un procés temporal. Vam pensar que, en un futur, es podria reprendre aquesta idea o una altra des de la cooperativa. Tot plegat va passar al 2019 i no hem fet cap moviment de retornar. Aturar la cooperativa suposa burocràcia i tancaments econòmics, però sobretot la finalització d’un projecte conjunt»., apunta Ruben Domínguez, un dels socis d’aquesta cooperativa. A l’hora de frenar l’activitat, les sòcies d’EnClau van rebre orientació sobre els passos a seguir des de la FCTC, però no van passar per cap mena de procés d’acompanyament per afrontar la situació des de la vessant emocional, tot i que creuen que hauria estat d’ajuda.

Un repositori d’experiències per a noves iniciatives

Què passa amb aquelles idees que no han quallat, però que podrien aprofitar-se o reformular-se per generar nous projectes? El tancament de cooperatives no sempre ve motivat perquè el servei o producte que ofereixen no sigui necessari, però malauradament, sovint tota la feina feta es redueix a cendra quan la cooperativa decideix tancar.

Com explica la Cèlia de n’klôwô «Crec que seria molt interessant que existís alguna cosa com un repositori de cooperatives perquè penso que, d’allò que no ha funcionat, se’n pot aprendre molt. A més, no hi ha un registre de les cooperatives que han tancat. Quantes cooperatives del tèxtil s’han iniciat a Catalunya els últims 10 anys? Quantes no han funcionat i per què? Qui en va formar part? Ens serviria per analitzar dades i també a nivell humà. Jo sempre dic que regalo el projecte a qui el vulgui i que, si algú té dubtes perquè vol emprendre un projecte similar, pot comptar amb mi».